Les millors propostes per descobrir la ciutat dels volcans, Olot!
IG | FB | TW | @
 

Una ruta per la part alta del Fluvià: entre fonts i salts d’aigua

El passeig de Sant Roc amunt

Els plataners en fila índia d’aquest llarguíssim passeig, són de finals del segle XIX i contrasten amb el serpenteig del tram de bicicleta que prové del barri dels
Desemparats, just al peu del volcà Montolivet. Els camps del davant, alguns avui convertits en horts urbans, es reparteixen entre les antigues fàbriques avui ja
tancades, com “la Granja” a on hi havia hagut la fàbrica de jerseis Privata.

Seguint aquest tram del Fluvià, en sentit contrari, veurem com el cabal del riu és a tocar del passeig. Si ens enfilem direcció Tossols-Basil i la muntanya Pelada, passarem pel costat del Molí de St. Roc, avui habitat i que encara conserva la mola i tot el mecanisme d’un molí fariner. Els seus amos el conserven amb autèntica devoció.
Si ens hi fixem està just a l’alçada de la resclosa de St. Roc. El canal que porta l’aigua al molí va pel costat, es col·loca sota l’edifici, amb la pressió mou la roda i aquesta la mola que molt el gra. Un mecanisme senzill però intel·ligent per a moldre des de temps remots el blat de moro per fer-ne farina. Com ja deia Ramon Llull “lo aiga fa moure la mola i la mola lo molí”, amb una senzillesa aclaparadora i sostenible!.

Un bosc especial

Si continuem camí amunt, passarem per l’àrea de bany dels Tussols, com veurem a les fotografies, temps passats hi passejaven amb barques i era zona de bany. Continuant camí amunt, passarem per la passera on abans de l’aiguat del 1940 hi havia hagut el pont del Collell i que l’aiguat destruí.
A l’altra banda hi trobarem la font de la Puda, una font que no sempre raja, però que té el seu encant. El bosc que voreja el Fluvià és un bosc de ribera, característic per la seva humitat, pel canvi tèrmic de primera hora del matí i del migdia, i per acollir unes espècies d’arbres, plantes i animals molt particulars, com són el vern i el salze o el sanguinyol, un arbust com l’avellaner. També són molt peculiars els lliris d’aigua.
Aquest bosc s’ha de mantenir per tal de conservar les plantes autòctones i eliminar la vegetació al·lòctona i exòtica, com per exemple les acàcies o el freixe o auró americà.

Les fonts de Sant Roc, unes fonts literàries

No hi ha escriptor que no hagi escrit i s’hagi inspirat a les Fonts de Sant Roc.

Berga i Boix hi descriu els aplecs a l’ermita de St. Roc i les ballades de sardanes:
[…] Les ballades es fan a baix a la vora de la font principal, la gran rodona s’omple de pagesos, les barretines hi bullen, pels racons del passeig s’hi formen diferents cèrcols, tots ballen sardanes. Entre uns i altres comencen a aixecar-hi una polseguera que sembla una broma baixa, els encontorns de la font s’omplen d’espectadors, les escalinates de la capella, de les parets dels voltants, des del pont fins a l’església, tot és ple, no es pot passar enlloc. En els hostals del veïnat no s’hi entenen de feina, a les vores del Fluvià, al cim dels marges, a sota dels arbres, pertot on hi ha un raconet desembarrassat, allà s’instal·len famílies, colles de tranquils, grups de forasters. […]

A la font de Sant Roc hi ha un plafó enrajolat. Apareix el Sant gràcies al qual va salvar Olot de la pesta borbònica. La seva festa és el 16 d’agost.
Joan Maragall, retrata les trobades de les dones, quan anaven a rentar la roba a mà a baix el riu:
[…] Jo m’estava assegut en aquell pedrís que volta la plaça, a l’ombra, davant la font, i mirava a baix les dones com rentaven en la corrent de l’aigua.
Era cap al migdia. A sota mateix d’on jo era hi rentava una dona grossa que picava amb molt aire, i a cada punt, amb una veu forta, escridassava als tres o quatre de
mainada que li anaven al voltant fent maleses i posant-se en perill de mort a cada moment.
Unes criatures totes vestides de blanc, senyores, baixaven de la font al pas de l’aigua, i tot seguit darrere d’elles l’acompanyanta, ja d’edat, amb cabells blancs, que s’assentà al peu d’un arbre vora d’on rentava la dona. Començaren a parlar-se; però jo, de moment, no vaig escoltar la conversa; i el cert és
que amb el soroll de l’aigua, només sentia la veu, de si tan sonora, de la dona que rentava, que sense esforçar-la gens ja vibrava i s’entenia; mentre que de l’altra, que s’estava d’esquena a mi, jo no n’entenia res. […]

Aquests i d’altres escrits han estat recollits per la Càtedra de Patrimoni Literari Universitat de Girona. Institut de Llengua i Cultura Catalanes, en el seu mapa literari de les terres gironines. Una gran obra de referència si us agrada contemplar el paisatge amb ulls literaris.

Share Post
Written by

turisme@olot.cat

Oficina municipal d’atenció al visitant